Pel que fa a l’ús de les persones, podem diferenciar:

-Persona que escriu el document: 1a persona del singular (jo), 1a persona del plural (nosaltres)

-Persona a qui va dirigit el document: 2a persona del plural (vós)

        Exemples:

       Us tramet (jo), adjunt, el certificat que ens vau demanar (vós)

       Us comuniquem (nosaltres) que les vostres peticions han estat revisades

       Us faig saber que...

       Ens plau remetre-us...

D’altra banda, s’ha d’evitar, en tots els casos, els usos incorrectes de tractaments que han estat regulats legalment i la tendència a usar títols superiors als que corresponen als càrrecs; cal tenir en compte, però, que si una persona que té un tractament protocol·lari vitalici, o a la qual ha estat atorgada una condecoració honorífica, ocupa un càrrec al qual correspon un tractament diferent, preval el superior.

Finalment, per tal d’aconseguir una redacció no marcada sexualment, es poden aplicar tots els recursos esmentats, sempre que no es violente l’estructura mateixa de la llengua i les normes que la regeixen.

Cal estudiar, doncs, en cada cas concret, quin dels recursos pot ser el més adient al context oracional, però, en tot cas, és la combinació d’aquests elements la que ha d’aconseguir la versió adequada del text. En principi i en textos escrits, cal aplicar-hi, per ordre de preferència, els recursos següents:

PRIMER. Ús de col·lectius i genèrics, tant referits a persones com a organismes.

SEGON. Ús de dobles formes, preferentment de manera coordinada.

—En aquest cas, i a l’interior del text, la concordança dels diferents elements s’ha de fer en masculí plural.

—La barra inclinada només s’ha d’emprar en casos de paraules aïllades fora del text.

TERCER. En tot cas, cal tenir en compte la possibilitat d’usar estructures gramaticals menys personalitzades (vegeu el punt 3) i també d’emprar correctament el gènere en relació amb els càrrecs, els oficis i les professions.

L’eficàcia i adequació de la comunicació, la naturalitat en l’expressió i el respecte a la normativa lingüística han de ser els principis que limiten l’esforç igualitari que, a poc a poc, fa la llengua, i la societat.